EFRÉN LÓPEZ

Pàgina Web Oficial

Noticies     Present     Futur     Passat     Biografia     Discografia     Imatges     Àudio     Partitures     Vídeo     Premsa     Ràdio     Instruments     Documents     Enllaços     Contacte

 


ARCUS


 

 

Aquest nou projecte posa en en comú les experiències de cinc músics d'una manera que són moltes a un temps. Tots cinc són intèrprets de diferents instruments de corda fregada amb personalitats ben definides, a més de compositors. Utilitzen alguns dels instruments més sorprenents del planeta. Des de les ancestrals viola de roda, tromba marina (instrument que els tractadistes medievals asseguraven que era millor escoltar de ben lluny, degut al seu estrident so) i vielles medievals al tarhu, amb només uns anys d'existència, creat a Austràlia com a barreja de diferents instruments orientals. La lyra de Creta amb cordes simpàtiques és una altra recent innovació, ideada per Ross Daly a partir de l'instrument tradicional de l'illa grega.

El programa que interpreten està dissenyat per realçar la personalitat tímbrica i les possibilitats interpretatives de tots aquests instruments, donant a aquesta formació una sonoritat tan inusual com captivadora. Interpreten també estils ben diferents. D'una banda, composicions pròpies de tots els components del quintet, dins del que s'ha anomenat música modal contemporània, terme que descriu la suma total de composicions contemporànies creades hui en dia per músics treballant en el marc de diverses tradicions modals.

Aquesta música és la continuació dels procediments de la composició modal, tot i que amb una perspectiva molt lliure i que no està connectada amb l'objectiu de "preservar cap tradició". Suposa l'expressió contemporània de la bellesa de la modalitat (música no harmònica i orientada cap a les frases melòdiques, la qual utilitza intervals no temperats). Com a contrapunt d'aquest repertori, el quintet Arcus interpreta també arranjaments de peces tradicionals, medievals i del Renaixement harmonitzades amb els estils de cada època en un exercici d'arranjament “històric” que es presenta plenament actual.

Per tant, és una oportunitat d'escoltar instruments molt especials trets del seu context natural. Així, escoltarem lyres de Creta interpretant música del Renaixement europeu, i violes da gamba improvisant sobre modes indis.


Músics


 

EFRÉN LÓPEZ

viola de roda, tromba marina

Fundador dels grups Evo, Trio Petrakis/López/Chemirani, L'Ham de Foc, Aman Aman, i col·laborador en molts altres dins de la música antiga i d'arrel (Ross Daly & Labyrinth, Göksel Baktagir, Oni Wytars, Daud Khan Sadozai, Capella de Ministrers, Via Artis Konsort...). S'aproxima al repertori medieval i tradicional des de l'estudi de les músiques modals de la mà de grans mestres de Grècia, Turquia i Afganistan (Ross Daly, Necati Çelik, Erol Parlak, Daud Khan, Mohammed Rahim Khusnawaz, Yurdal Tokcan...). Ha actuat a reconeguts festivals de tota Europa, nord d'Àfrica, Xina i Amèrica, participant a més en l'enregistrament de més de 60 CD's.

 

 

 

ROSS DALY

lyra de Creta amb cordes simpàtiques, tarhu

D'ascendència irlandesa, ha viatjat per diferents països de l'orient estudiant els seus llenguatges musicals i des del 1975 viu a l'illa de Creta, on es reconeix universalment com un dels principals experts en la seua rica tradició musical. També és especialment conegut i respectat per la seua capacitat de posar junts artistes de diferents tradicions modals aparentment no relacionades entre sí en col·laboracions de qualitat i profunditat úniques. El 1982 va fundar a Creta el Centre Musical Labyrinthos, on organitza un impressionant nombre de seminaris que són impartits per molts dels més reputats músics del món. Ha publicat més de 35 disc amb composicions pròpies i tradicionals.

 

 

 

KELLY THOMA

lyra de Creta amb cordes simpàtiques

Des de 1995 estudia lyra amb Ross Daly i tres anys més tard comença a viatjar amb ell i el seu grup, "Laberint", participant en concerts a Europa, Àsia, Austràlia i els EUA. Ha participat en nombrosos projectes amb músics de diverses diferents tradicions com ara el Trio Chemirani, Balake Sissoko, Omer Erdogdular, Zohar Fresco, Ross Daly Quartet, Seyir, Iris, White Dragon, així com el quartet de cordes Tokso. El seu primer CD Anamkhara fou llançat el 2009. Es compon de set de les seves pròpies composicions, amb la participació dels grans mestres Zohar Fresco, Efrén López, Pedram Khavarzamini, Ahmet Erdogdular i Ross Daly.

 

 

 

MIRIAM ENCINAS

viella, dilruba

Nascuda al si d'una família catalana de músics, des de ben petita se submergeix en el món de la música popular catalana i medieval europea, formant part de les formacions Els Trobadors i L'Arc en el Cel. Més tard inicia els seus estudis acadèmics de flauta de bec amb Sara Parés, i de percussió en música antiga amb Pedro Estevan. Alguns dels grups amb els que ha tingut l'oportunitat de col·laborar tant en concierts com en enregistraments són: Maria Laffitte i Joi de Trobar, Evo (del que és membre fundadora), Ross Daly & Labyrinth, Daud Khan Ensemble, Via Artis Konsort, Els Trobadors, L'Ham de Foc, Lídia Pujol i l'Ensemble l'Albera.

 

 

 

PAU MARCOS

viola, viola da gamba baixa

Neix Hostalric el 1982, i descobreix a la classe de Christian Sala al CNR de Perpinyà la viola da gamba i una nova manera d’apropar-se a la música antiga. L’any 2004 és admès al Conservatori Nacional Superior de Música i Dansa de Lyon per formar-se amb la violista Marianne Muller. El 2008 obté el diploma superior amb la més alta qualificació. Rep els consells de Wieland Kuijken per la viola i de Pedro Memelsdorff per la música medieval. És professor de viola da gamba al conservatori Isaac Albèniz de Girona i col·laborador de grups com la Caravaggia, Doulce Mémoire, les Sacqueboutiers, Canto Coronato, Jardins de Courtoisie, o l'Ensemble Correspondances.

 

 


Instrumentàrium


 

Lyra de Creta amb cordes simpàtiques

La lyra és utilitzada en la seua forma tradicional a l'illa de Creta (Grècia) i algunes altres illes del Dodecanès i l'Egeu. És una mena de petit rebequet amb un cos en forma de pera fet d'una sola peça de fusta, normalment morera o noguera de més de 100 anys preferiblement. La fusta ideal per fabricar la tapa és el cedre del Líban. Un dels músics col·laboradors en el nostre projecte Arcus, l'irlandès resident a Creta Ross Daly, va ser el primer en afegir cordes simpàtiques a la lyra tradicional, influenciat pels instruments indis com el sarangi o la sarinda. Hui en dia la lyra amb cordes simpàtiques és considerada ja de fet un instrument amb personalitat pròpia, independentment de la seua òbvia relació amb la lyra tradicional. De vegades, per tal d'interpretar alguns tipus de dansa com la sousta o les kontilies, l'instrument es fa sonar amb un arc del qual pengen uns picarols metàl·lics que reforcen amb el seu so els accents rítmics. Ross y Kelly són dos dels més reputats virtuosos d'aquest nou tipus de lyra de Creta, i més enllà del repertori tradicional cretenc, l'han utilitzada en molts altres àmbits dins del camp de la música modal.

 

Tarhu

El tarhu is és una nova forma de rebec de pica, creada recentment pel luthier i músic australià Peter Biffin. El seu disseny fa servir un sistema acústic únic, mitjançant el qual les vibracions de la corda són transferides cap a una mena d'altaveu fabricat amb fusta suspés a dins del cos de l'instrument. Aquest innovador disseny crea instruments extremadament sensibles amb un ventall de variacions de colors de so sense precedents. L'eficiència d'aquest sistema cònic dóna a aquest instrument una gran dinàmica. El model que fa sonar Ross Daly compta amb cinc cordes melòdiques fabricades amb pel de cavall o nylon i altres dotze, metàl·liques aquestes, de simpatia, que donen una gran dimensió al seu potent so. No tenim notícies d'un instrument de creació més recent. Aquest model de tarhu, a l'igual que la lyra de Creta, es toca no aturant la corda sobre el diapasó amb la mà esquerra, com en els instruments de la família del violí, sinó fregant cada corda amb l'ungla des del costat.

 

 

VIola de roda

Aquest instrument, que en l'actualitat gaudeix d'un nou renaixement, va aparèixer a l'Occident europeu cap al segle IX amb el nom d'organistrum, instrument que per la seua grandària havia de ser tocat entre dos músics. Poc a poc les seues dimensions varen anar minvant i s'anà fixant el nom de sinfonia. Tot i que a l'Edat Mitjana la viola de roda era utilitzada per a la interpretació de música culta, a partir del segle XVI es va deixar en mans de captaires i joglars, que la convertiren en un instrument de música popular. La tapa presenta una obertura transversal per al pas d'una roda de fusta, fregada amb colofònia, que es mou mitjançant una maneta posada a la base del cos de l'instrument. El mànec, separat de la caixa, és travessat per dues, tres o quatre cordes melòdiques que es recolzen en un pont central, i d'altres dos tipus que són els bordons (cordes encarregades de les notes pedals) i les trompetes (conjunt de cordes que descansen sobre un pont solt, i que en girar fort la roda, produeix un brunzit que s'aprofita per marcar ritmes). Tots tres grups de cordes són fregats alhora per la roda i la llargària de les cordes melòdiques es modifica per l'acció d'un teclat.

 

 

Dilruba

La dilruba és un instrument relativament recent si la comparem amb altres instruments autòctons indis, comptant amb només uns 200 anys d'antiguitat aproximadament. Es troba principalment al nord de l'Índia, on s'utilitza per interpretar música religiosa sikh i cançons clàssiques a les àrees urbanes. El seu nom es pot traduir com “robador de cors”. L'instrument té un màstil semblant al del sitar, amb trasts de metall en forma d'arc, que permeten executar les tècniques de glissando fonamentals en la música hindustànica. Per sota d'aquest trasts es troben de 12 a 15 cordes de simpatia fetes amb acer, comunes a tots els instruments de corda indis. Aquestes cordes no es toquen directament sinó que vibren per simpatia al tocar melodies amb la corda principal. Té una sola corda melòdica i altres quatre o cinc de bordó, totes aquestes també metál·liques. La tapa harmònica està confeccionada amb pell de cabra tensada sobre una caixa harmònica d'una sola peça de fusta tallada.

 

 

 

Viola d'arc

Anomenem viola d'arc o viola da gamba una família d'instruments de corda fregada amb trasts desenvolupats al segle XV molt utilitzats –tant en qualitat d'instruments melòdics com polifònics al Renaixement —sobretot formant part de conjunts, a voltes només integrats per violes de gamba, a voltes amb altres instruments i veus— i al Barroc com a instrument solista i com a integrant del baix continu. El seu ús va decaure a les darreres dècades del segle XVIII. Originàriament, aquesta família prové de la viola de mà espanyola, també amb influències —tot i que potser només en la postura amb què es toca— del rabab àrab. L'instrument se subjecta entre les cames, siga quina siga la seva mida, amb l'única excepció dels més grans i greus que es recolzen directament al terra. Es disposa verticalment, amb una lleugera inclinació cap a l'esquerra del músic. Gairebé des del seu origen la viola d'arc va ser emprada en conjunts instrumentals —els anomenats consorts— sovint integrats exclusivament per violes de diferents mides i tessitures. La viola sempre ha comptat amb cordes de budell sotmeses a poca tensió, les quals produeixen un so en general descrit com a suau i dolç. Vers el 1660 hom va poder començar a disposar de cordes de budell o de seda recobertes de coure que eren utilitzades com a cordes greus. Tot i que el model més habitual de viola d'arc és de sis cordes, durant el segle XVI van abundar els models de cinc i fins i tot de quatre. Els models inicials de viola d'arc comptaven amb un pont gairebé pla, però es va anar fent cada vegada més corbat per tal de permetre de tocar separadament cada una de les cordes. Als nostres temps, amb l'onada del revival de la música antiga, la viola d'arc gaudeix d'un important renaixement.

 

Tromba marina

Va ser popular, sobre tot a França i Anglaterra, entre els segles XV i XVIII, segurament provinent de la ribera esquerra del Rhin, on se l'anomenava "Nonnengeige " ('violí de les monges'), ocupant el lloc de la trompeta als convents. Més tard esdevingué instrument de captaires i tavernes abans d'aparéixer —sobre tot al segle XVII-— en la música de cort, fins i tot en l'òpera. La trompa marina, composta per una caixa triangular llarga i estreta (fins a 2,10 m.) sobre la qual es tensava una única i gruixuda corda de budell (encara que actualment es construeixen fins amb tres cordes), produeix un so agut i metàl·lic. En la part inferior de l'instrument cada corda passa per un pont que té un dels seus peus solts i vibra xocant contra la tapa de l'instrument. Pot dur de 8 a 50 timbres de simpatia, i s'utilitza sobre tot per a fer notes pedal, encara que mitjançant una bona tècnica d'harmònics es poden interpretar melodies senzilles. La tromba marina es recolza al muscle del músic, que amb un arc frega les cordes per la part superior. Va rebre el seu nom pel seu so, que recorda els instruments de la família de la trompeta, i l'adjectiu de “marina” prové de la deformació en la pronúncia de la paraula “marina”, ja que era sovint tocada per les monges marianes als convents.


Descàrregues


 

Dossier (PDF)

Fitxa tècnica (PDF)

 

TORNAR A PÀGINA PRINCIPAL