BIOGRAFIA
Efrén
José Miguel
López Sanz vingué al món a la tendra edat de 0 anys el dia 9 de juliol del
1.972 a la ciutat de València, fruit de la feliç, miraculosa i xarnega trobada
d'un guaixat òvul valencià i un desficiós espermatozou andalús.
A causa de les seues dimensions (5 kg. i 800 grams), va ser batejat de
manera extraoficial per
les infermeres de l'hospital amb el malnom "Urtain", famós boxejador
basc dels '70.
Com a estudiant va ser un autèntic desastre i de fet, 38 anys després de la seua arribada al planeta, encara no té cap títol oficial, ni tant sols el Graduat Escolar. Unes desavinences amb la professora de gimnàstica van ser les culpables. La seua mala relació amb el poder no havia fet més que començar...
Encara que no ha trepitjat mai un conservatori ni rés que s'hi semble, musicalment, però, es va afanyar una mica més.
El seu interès per la música l'acompanya des de que té ús de raó, i encara pot recordar cada arranjament dels temes dels artistes que sonaven pel barri obrer on va créixer: Camilo Sesto, El Fary, Boney M, Los Pecos, Obús... els quals ell anava processant amb la manca de qualsevol criteri o prejudici característica de la infantesa.
El primer instrument
que passà per las seues mans va ser la trompeta a la
banda de la falla Trinquet, la falla del seu barri. Amb 9 anyets, va arribar a ser Cap de Cornetes,
honorable títol en teoria però que perdria gran part del seu valor si es pogués
fer una ullada a la colla de "talents" que envoltaven el xicotet "Xu" (malnom
de l'Efrén en la infantesa) i per sobre dels quals no era un gran mèrit
sobreeixir. N'hi havia prou amb aprendre unes quantes melodies que s'ensenyaven amb un
rudimentari però eficaç sistema de cançonetes amb la finalitat que entraren en els
atrofiats cervells de preadolescent d'Efrén i els seus amiguets. Els títols d'aquestes melodies
reflecteixen i ajuden a comprendre l'alt grau d'elegància,
misticisme i poesia que envoltava el món
de la música fallera: "Putas, putas son las que están en la ventana, putas, putas son, las que están en el balcón", "Chato de la nariz, chato de la nariz,
noooo, noooo, no tiene nariz", etc... Durs començaments per a qui aspirava a
combinar paraula i so, ritme i melodia d'una manera harmoniosa, a l'estil dels
trobadors medievals.
El següent aparell sonor en arribar a les seues mans fou un teclat Casio PT-10 que els seus pares li van regalar per l'onzé aniversari. Amb aquest pianet però, no va començar encara a crear melodies pròpies, si no que es va limitar a emular els èxits del pop electrònic de l'època: Kraftwerk, Azul y Negro... Ací comença i finalitza la seua època tecno.
En una acampada a Xulilla l'any 1986 va agafar per primera volta la guitarra d'un amic i es va enamorar de l'instrument al aconseguir extraure-li, amb els consells d'un desconegut que per allà passava, les primeres notes del "Romance Anónimo" (més o menys es diu així, és eixa melodia que comença en el seté trast). Poc després el seu amic Martín li va regalar la seua guitarra, i Efrén de seguida la va batejar com a "La Cerda", aquest va ser el seu primer instrument de corda.
Degut a la insolvència econòmica pròpia d'aquestes edats, i després d'uns mesos d'ardoroses embestides a les sis cordes, més plenes de primària passió creadora que de meditada delicadesa interpretativa, les sis cordes van passar a ser cinc, després quatre, més tard tres i finalment dos i una. Quan la darrera també es va trencar, el xicotet Xu va fer ús del que potser siga el mateix enginy que anys més tard li serviria per endinsar-se en les tècniques de tants i tan estranys instruments. Així, va agafar l'espiral de la llibreta de l'assignatura de religió (la més odiada per ell, amb diferència, en aquell temps) i, estirassant-la, la va fer servir de corda en la guitarra amb uns resultats més que satisfactoris, fins que a la fi va aconseguir diners per comprar el primer joc de cordes treballant al bar de son tio Zapata.
Intentant millorar la seua tècnica va fer investigacions entre els coneguts per tractar d'esbrinar quina era l'afinació correcta per a la guitarra, amb la mala fortuna de topetar amb un energumen que el va informar erròniament. El resultat d'aquest malastruc incident va ser que va aprendre tots els acords i escales malament, no adonant-se de la seua errada fins dos anys més tard.
Ja decidit a
aprendre amb algun mestre més qualificat, les seues recerques el conduïren al
taller de rock de la Casa de la Cultura del poble que el va vore créixer,
Manises, on va estudiar guitarra elèctrica amb Xavier Morant i José
Godofredo, ambdós actius participants en aquell moment de l'escena rock
valenciana amb grups com Cuixa o Ceremonia. Fruit de la seua
aplicació va desenvolupar un estil encara obtús però molt impetuós i vital que
va posar en pràctica, no gaire convençut per l'ambient musical que li tocà viure,
amb grups locals d'adolescents de punk i rock: Guillermito y Su Voraz Apetito,
Karajillo Rock, La Iguana o John Hinckley's Band.
Eren experiències que compaginava amb treballs de supervivència com a ceramista, collidor de taronja, cambrer, venedor d'electrodomèstics, constructor de tambors, aparadorista, o conductor de Fenwich...
L'any 93 entra en contacte amb el surrealisme musical que tant li havia d'inspirar amb el grup Dislate Acre, on toca durant tres anys amb un estil guitar hero amb una guitarra Ibanez de recent adquisició al costat de sopranos d'òpera, artistes plàstics, karatekes i músics tarats d'ànimes turmentades. Poc després entra a formar part de Los Garfios, grup valencià de rock amb la veu de l'ara actriu televisiva Cristina Perales i al mateix temps comença a treballar a l'estudi de Vicent Sabater com a tècnic i músic de sessió.
Aquesta va ser una època d'intens aprenentatge de tot allò que envolta
la producció musical, des de l'enginyeria de so a la producció i els
arranjaments. Paral·lelament, un creixent interès pels instruments de corda menys
convencionals comença a fer-se present, i Efrén aprofita sengles
viatges a
Colòmbia i Puerto Rico per a fer-se amb instruments de doble corda autòctons en
una gira en la qual sabria per primera i, benauradament, darrera vegada què
significa ser una rock star acompanyant el grup Los Girasoules com
a guitarra de reforç.
En aquells temps (al voltant del 1993) va formar la seua primera banda mig seriosa junt a la cantant Cándida Sanchis. La banda, Margaritas y Cerdos, tenia influències del rock dels '70 i de diferents músiques tradicionals. És l'època en la que inicia els seus estudis amb el sitar i la música del Nord de la Índia amb el bengalí resident a Elx Sazed Ul Alam. També en aquestes dates entra en el grup de Miquel Gil, el qual en aquell temps cantava rumbes en castellà, com a baixista i productor.
La calidesa dels instruments acústics que va adquirint (sitar, mandolina, buzuki grec, swarmandal, guitarres acústiques de 6 i 12 cordes...) va arraconant a poc a poc la passió per la guitarra elèctrica dels inicis, i així, encomanant-se i demanant perdó a Sant Jimi Page, malvèn les seues últimes dues guitarres elèctriques uns anys després. Buscant amb qui compartir aquestes noves inquietuds musicals, topeta amb músics de l'àmbit de la música valenciana d'arrel com ara Eduard Navarro i Dídac Palau, amb els quals forma el seu primer grup de repertori tradicional, La Banda de l'Agredolç, un power folk trio dedicat a la música per a dolçaina. Durant el mateix període, i fins a l'actualitat, és sol·licitat com a músic de sessió per a les més inversemblants feines, tocant així en discs de Manolo García, Chambao, Seguridad Social, Presuntos Implicados i la joia del seu "Currículum Negre", com ell mateix l'ha batejat: el famosíssim anunci televisiu de "Las Muñecas de Famosa".
El 1.998 comença una relació professional que durarà 10 anys amb la cantant Mara Aranda, a la que va conèixer durant la seua participació a l'únic disc dels algemesinencs Cendraires i passa a formar part de la banda més tard donant alguns concerts. Amb Mara funda L'Ham de Foc, amb qui editen 3 discs i volten per tota Europa i Xina amb un èxit de públic i crítica completament inesperat i inusual en un grup que cantava en català i que només utilitzava instruments acústics.
Tanmateix, segueix col·laborant estretament amb Miquel Gil en el nou gir que aquest dóna cap a la cançó en català i enregistra i produeix el seu primer disc "Orgànic"; poc després deixa la banda. També dóna alguns concerts amb una altre grup folk valencià, El Cau del Llop.
Paral·lelament a l'exitosa i intensa carrera de L'Ham de Foc, Efrén es consagra a
la seua passió per l'aprenentatge i realitza reiterats viatges a Grècia i
Turquia, principalment, i té la sort de poder estudiar directament amb alguns dels
seus músic favorits: Ross Daly, Mehmet Erenler, Erol
Parlak, Yurdal
Tokcan, Necati Çelik... i entra en
contacte amb molts altres dels quals no rep classes
formals, però en comparteix escenari i experiències: Stelios
Petrakis, Thymios
Atzakas, Maria Thoidou, Antonis Frangadakis,
Kyriakos Tapakis,
Loukas Metaxas, Hristos
Barbas, Nikos Tzannis, Ralf Eickmeier, Pantelis
Pavlidis, Eleni Kallimopoulou, Sofia Lambropoulou...
De la mà del projecte L'Ham de Foc Efrén té l'oportunitat de col·laborar amb músics com Elena Ledda, Luigi Cinque, Os Ganhoes, Ross Daly o Estampie, a festivals de tot l'Estat Espanyol, França, Alemanya, Grècia, Holanda, Noruega, Bèlgica, Portugal, Luxemburg, Itàlia, Polònia i Xina.
D'altra banda, la seua passió pels instruments i l'organologia el porta a relacionar-se amb diversos luthiers de qui, en alguns casos acaba sent gran amic, i de tots n'aprèn molt: Sedo Garcia, Stelios Petrakis, Dimitris Rapakousios, Asier de Benito, Ralf Eickmeier, Vicent Ferrús, Joan Pellisa, Jesús Reolid...
L'any 1.999 comença una altra de les col·laboracions més llargues en la seua carrera amb Capella de Ministrers, prestigiós grup valencià de música antiga. Amb aquesta formació, en què continua col·laborant, participa en l'enregistrament de més de 10 discs de música medieval i del Renaixement amb diversos instruments de l'època que va adquirint: llaüt medieval, guiterna, viola de roda, saltiri, trompa marina i ud. Amb la Capella ha recorregut prestigiosos escenaris d'Espanya, França, Portugal, Croàcia, Marroc, Tunísia, Egipte, Grècia i Itàlia.
En el mateix àmbit de la música antiga, coneix (durant una jam session molt hippy al festival Folk Rural de Vallfogona del Ripollès amb guitarra elèctrica, bateria i harmònium indi) la cantant catalana Maria Laffitte, de la qual és fervorós admirador des dels temps del seu disc amb el grup Els Trobadors. Anys després d'aquesta trobada, forma junt a la filla de Maria, Miriam Encinas, el trio de música medieval Joi de Trobar, en actiu fins la mort de Laffitte a finals del 2.007. Actualment, en estreta col·laboració amb Miriam, ha encetat un treball de recuperació de l'obra de Laffitte com a homenatge a aquesta grandíssima cantant i amiga.
L'any 2.003
enceta dos nous projectes, un dedicat a la música sefardita (Aman Aman), i
Sabir, un trio de música instrumental. Amb aquestos grups enregistra
sengles discs i actua en diferents escenaris espanyols. Segueix en l'àmbit de les
col·laboracions
entre les quals amb Daud Khan, el seu mestre de rabab afganès, projecte que continua
encara, o amb el grup de música valenciana La Beniterrània.
El 2.004 funda el Col·lectiu Alfàndech amb l'objectiu de difondre els instruments de corda de la Mediterrània i imparteix classes de baglama. A més a més, comença a impartir cursos de composició i arranjaments en música modal en el prestigiós centre Labyrinthos a l'illa de Creta (Grècia), dirigit pel mestre Ross Daly, i seminaris sobre música medieval occidental al Mousiko Horio ("poble musical") al mont Pilio (centre de Grècia).
A finals del 2.006 es trasllada de nou a Grècia. Viu a Tessalònica i Hanià (Creta), on enregistra un disc amb el seu admirat i amic Stelios Petrakis, "Orion", i actúa amb Evdousin, el grup de Pantelis Pavlidis, el compositor, amic i sonador de lauto cretenc Antonis Frangadakis, la cantant Maria Thoidou i el grup greco-austríac de música antiga Ex Silentio.
El 2008 torna al País Valencià i enceta el projecte de música medieval Evo junt a dues companyes dels temps de L'Ham de Foc: Miriam Encinas (viella, flautes de bec i percussions) i Laia Puig (flautes de bec, cornamuses i xeremia, a més del cantant Iván López i el virtuós iranià del tombak Pedram Khavar Zamini.
A banda, funda Alm, un projecte que, amb les dolçaines dels germans Laia i Pau Puig i les violes de roda d'Abel García i Efrén explora nous camins modals per a la dolçaina amb la interpretació d'un repertori obert i eclèctic compost de peces pròpies, contemporànies i tradicionals de diferents indrets.
Altres de les més destacades col.laboracions dels darrers anys són: Oni Wytars, formació alemanya de música antiga amb qui ha ofert concerts i enregistrat el CD "Mediterraneum"; el disc de la compositora i intèrpret de lyra de Creta Kelly Thomà; el Yeden Quartet, grup instrumental amb músics grecs; el nou projecte amb el cretenc Stelios Petrakis i el franco-iranià Bijan Chemirani, que s'ha materialitzat en el CD "Mavra froduia/Celles negres"; Los Caminos de Serkeci, grup dedicat a la música de la diàspora sefardita otomana amb la veu de la cantant grega Spyridoula Baka, i O (Electric Bajañí), curiosa formació elèctrica de música modal amb els percussionistes Aleix Tobias i Osvaldo Jorge.
Participa també com a convidat en la nova proposta del gran cantaor valencià Carles Dénia i amb el grup danès de música medieval Via Artis Konsort.
Paral·lelament, en la seua vessant docent ha posat en marxa, a la xicoteta aldea del Mas de Flors, tallers de música modal convidant a professors d'Iran, Grècia i Afganistan. A banda, dóna classes de diversos instruments al centre Matilde Salvador d'Aldaia, i continua impartint seminaris al Laberint de Ross Daly a Creta i al centre Khatawat a Itàlia.
Currículum seriós (PDF)